testimoni -lliure- de Mercè Domènech (Portbou 2004)

Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit, fins que quedava exaust, fins que li mancava l'energia fins i tot per plorar, ella l'acaronava i l'escalfava com podia amb el seu cos malmès per la gana, el sofriment i el dolor. En sortir el sol el tapava amb la sorra calenta, d'ell només se'n veia el cap, les mantes eren molles de la pluja de febrer. La manta, és a dir la sorra, va esdevenir també tomba, i jo, estant embarassada ho vivia en carn pròpia... què serà del meu nadó? però la sort va estar de la nostra part, Elisabet Eidenbenz ja estava treballant perquè les mares parísim en condicions, i quan va arribar al mon el meu fill a la Maternitat d'Elna, i jo l'escalfava i l'embolcallava amb els meus braços... unes llàgrimes em brollaren dels ulls i del cor, ningú més que jo sabia per què i per qui era el meu homenatge! ell era el meu i el seu fill!

Muntanyes del Canigó… com dèia el poeta

Muntanyes del Canigó fresques són i regalades, més que més ara a l'estiu que les aigües són gelades. Tres mesos hi sóc estat sens veure persona nada sinó un trist rossinyolet que nit i dia cantava; mes ara em penso que és mort, tres dies ha que no canta. M'ha vingut enyorament i una cruel mala gana. Ningú no m'entén el mal, ningú coneix el que em mata, sinó una nina que hi ha que és la meva enamorada. Un dia jo l'encontrí, l'encontrí a punta d'alba; al torrent de Sant Martí l'encontrí que ensabonava. Jo li dón el Déu-te-guard, paraula no m'ha tornada; jo que li torno a donar i ella calla altra vegada. - Jo no sé amb què comparâ't, amb el vent o amb la gelada; te compararé amb el vent, que cada hora fa mudança: al dematí vent serè, a les onze marinada, a migdia vent de dalt i a la tarda tramuntana -.

fotos de fotos...

Més imatges, unes de com funcionava la Maternitat, m’agrada tant veure el paper de les infermeres! De vegades, massa sovint, veig que poc sortim quan hi ha conflictes, quan cal dir la nostra, quan cal posicionament i compromís social i polític. Sovint pensem que estem molt avançades, que si la tecnologia, que si a la Universitat... i resulta que als anys 40 si que hi havia compromís i solidaritat! Mireu quina edat té la petita infermera que porta a coll un menut... no és massa més alta ella!

La veu: parlada i escrita...

La paraula ens recorda com una noia viu el seu 15è aniversari a un camp dels voltants. No oblidarà la força i l'energia de les dones presoneres en la defensa dels seus drets i en la cerca de la veritat. Un home havia estat apallissat al costat, a l'altra banda de les seves reixes, a unes altres alambrades... els guardes pretenen enganyar-les, elles i les criatures s'amotinen, una i altra vegada, mes l'amenaça de que siguin bombardejades des del mar, acabarà amb la protesta. Nosaltres també volem escriure un missatge al llibre, unes infermeres, unes estudiants! el testimoni parlat i escrit.

una exposició solidària

imatges i personatges...

L’alcalde i un fill de la maternitat, cadascú en el seu paper, ens posa la pell de gallina el senyor, amb les seves barbes canoses i les ulleres grosses... no té inconvenient d’emocionar-se i emocionar-nos: ha treballat per organitzar una exposició, les obres donades i relacionades amb la Maternitat contribuiran a pagar el que suposa mantenir la memòria i utilitzar l’espai per que sigui també el segle XXI referent de solidaritat.