experiències que actualitzen el passat. Un record pel Josep, un personatge a la 7-1

En Josep era, i dic be era, doncs va morir a finals de la dècada dels 70. Quan el vaig conèixer, imagino que no tenia res a veure amb com havia estat, com havia viscut! Ens explicava de les seves anades i tornades, dels seus tripijocs i els seus negocis. Es movia al voltant del Mercat de la Boqueria, no se massa què hi feia, a nosaltres ens parlava del peix, del que s’hi venia i comprava, de quan era o no fresc... del que les peixateres es volien treure de sobre, però que ell sabia identificar: que si les escates i escames, que si els ulls, la pell... tot un art en el seu paper! Doncs això, que quan el vaig conèixer, a l’Hospital de Bellvitge, res tenia a veure amb el Josep de l’època daurada, prim i corsecat per una tuberculosi, a la qual el tractament li feia pessigolles, l’havia deixat amb la pell enganxada als ossos, però això no era el pitjor, i tampoc és el motiu pel qual ara m’ha vingut a la ment. En Josep, aquest home vingut a menys, per una malaltia, el nom de la qual ens fa canviar de cara, tenia una fístula, per qui no conegui aquest llenguatge professional, ho diré d’una altra manera: si bevia, si menjava, el producte li sortia per un foradet al costat de les costelles, a la banda dreta de l’espatlla; si, heu entès bé, de la boca a l’esòfag i d’ell, en lloc d’anar estómac avall, una via cap a la tràquea i d’ella als pulmons, la pleura, la pell i l’aire! Si, res a veure amb els esvorancs de la renfe, però un igual camí erroni que de vegades la natura fa i esdevé una mala passada! Aquesta via oberta al seu cos, aquest camí erroni que havia estat produït per la malaltia, va haver de ser complimentat per un altra forat, aquest quirúrgic per tal d’alimentar-lo, de l’estómac estant el menjar si resultava nutritiu, i em pregunto: a qui o a què nodríem? A ell? A la malaltia? Però, evidentment, tampoc és aquest el motiu. El nou forat, directe a l’estómac, els entesos en diuen gastrostomia, connectava l’exterior amb una sonda, per la qual hi posàvem el menjar, fins hi tot pretenia jo donar-li panellets l’u de novembre! I ja en són dos els forats artificials, per molt que un l’hagués fet la natura sola... i si, ara m’ha vingut a la ment, de fet a l’agost ja hi vaig pensar i no sabia com explicar-ho... ara, que ja tinc una edat que es diu, resulta que tinc “Carcinoma Baso Celular”, sona lleig, oi? La metgessa de capçalera en diu Basocelular... i hi treu la capçalera que realment és la que sona malament... quan ho posen en els informes en diuen senzillament CBC... i sembla que li traiem el que de tragèdia podria portar el nom... a l’agost em van fer dos forats, per extreure les cèl•lules rebels, és veritat que els varen cosir, set i cinc punts respectivament, ara me n’han fet un altre, no se quants punts té, és una incògnita, fins d’aquí a 48 hores no em trauré l’apòsit, aquest està al meu abast, els altres eren un a l’espatlla i l’altre just a la cintura, a la part esquerra els dos, el d’ara a la part dreta, sota les costelles flotants... I ha estat ara, que em sentia com un colador, i pensava, quan begui aigua, em sortirà pels forats? O bé el pernil que m’he pres en tornar de l’Hospital, aconseguirà tapar bé els forats? Tornar a fer pell, cicatriu? I si, pensava amb el Sr. Josep, el seu peix fresc, que tot i conèixer-lo, no li va permetre fer xarxes de protecció als seus teixits malmesos pel bacil de Koch! Podré jo, entre el pernil i el lluç que dinaré, fer cicatriu? Segur que si! A més, això del Carcinomanosequè es treu, i és veritat que en poden sortir més però tan bon punt que surten es treuen... com un colador? Espero que no!