Un dissabte a la Maternitat d’Elna: un viatge amb la Fundació Pere Ardiaca

No se per què, o potser si que se perquè o perquès, en plural, s’escriu una història, es conforma una història, sembla que n’hi ha una que s’escriu als llibres i que és en majúscules i una altra que s’escriu a les comissures del cervell i es conserva en la memòria de les persones, de les dones en aquest cas, majoritàriament, i han de ser elles mateixes, altres dones i alguns homes que ho treguin a la llum, encara que sigui molt temps passat! Sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors, i les altres històries es queden amagades, silenciades, la por i el dolor fan meravelles pel vencedors, fan la feina bruta sense que els calgui treballar massa, el dolor, el no voler recordar, el silenci, la culpabilitat imagino els fa callar i només cal això... l’oblit, personal? Col•lectiu? És possible? Imagino que el millor és la memòria col•lectiva, tot i que una vegada més, la història ens diu que no serveix per altres, es pot repetir, i repetir, i repetir... fins quan? Caldrà donar significat al que va passar i donar valor als esforços individuals, cadascun va tenir el seu protagonisme i la seva transcendència, i aquí tenim l’Elizabeth Eidenbenz jove suïssa, mestra i que després d’estar a Espanya des del 1937 en tasques humanitàries a la zona republicana –Franco no volia aquest tipus d’ajut!- ha de marxar també amb l’èxode del 1939. Després d’instal•lar una petita casa per acollir dones embarassades per què parissin en condicions, i veient que no era suficient amb això, aconsegueix una casa més gran, La maternitat d’Elna, la considerarà terreny suís i d’aquesta manera atura la gendarmeria francesa, poca amiga d’aquestes coses... aconseguirà mantenir la casa en acció des del 1939 al 1944, l’exèrcit alemany no atendrà ni respectarà la seva autoritat! De tota manera en aquest temps ajuda 597 dones, ajuda a néixer en condicions higiènico-sanitàries adequades 597 criatures, tot i que algunes, en ser retornades als caps de sorra i sal als pocs mesos de vida, no aconseguiran sobreviure. Això com introducció, aniré posant lletra a les imatges, tot i que algunes parlen per si mateixes!