memòria de trenetes i genolls pelats

Hola! no està mal per tenir com a tripode una copa del revés. No ve d'un pam, no ve d'un pam! Si és ven fresca i eixerida, si, que si, que si, que ve d'un pam! No està mal, en temps que les empreses preparen els seus “soparsrollo d’aguantajefes” unes ex de les carmelites, ex genolls vermells del fred de l’hivern, ex aterrades de les misèries del franquisme i la religió juntes. Us diré que vaig tenir els meus dubtes quan la Montse em va dir de venir, tot i que no tinc consciència clarivident com l’Artero, que dèiem abans, tenia les pors de veure què havíem esdevingut d’aquella educació castradora. Tampoc voldria ser molt dura, dura per les dones que estaven allà dins, fent i reproduint el franquisme, el patriarcat; sent ens que permetien i reproduïen la dictadura, però potser també filles del moment. La meva crítica aniria més enllà al sistema, als seus braços, les seves urpes... I ara que es parla de la memòria històrica, tant temps que ha costat de parlar de les repressions, de l’exili, seria el moment de parlar d’aquest dolor? D’aquesta tortura, potser més petita, més quotidiana, però que tant mal ha fet a qui l’ha viscut i ha hagut de trampejar sempre? I segueixo pensant, tres infermeres i una metge pediatra, una que es mou entre instruments musicals i una altra entre llibres i dibuixos. Una més en capella –je- apunt de llegir la tesi doctoral, l’altra que passa del creuer a l’hotel de cinc estrelles... i em deixo qui segueix en l’educació! Voldria recordar també tots els noms, i pensant com que es repeteixen: Montse, Montse i Montse, M. Carmen i Carmina, Dolors –i jo volent posar cara a la Dolors, en posar-me al llit vaig dir... clar! Era la Dolores! I espero no errar: M. Rosa i Cazorla... Seguirem escrivint si us sembla, ara encara tinc els ulls enganxats!