Dues hores de treball en un cafè de la Ribera, olor de marro i fum de tabac inspiren les ments obertes. Informacions varies, interessants per qui les explica i per qui les comparteix: Felicitats Lola! El col·legi li ha donat allò que es mereix i que té quatre xifres i tres zeros! La Maria ha fet el seu primer grup de discussió, li ha fallat gent, és el primer i ben mirat, l’època, possiblement, és difícil per les infermeres precàries...
Per la Sílvia i per mi el vent bufa de cara! I ja era hora! L’Olga està posant fil a l’agulla i el setembre llest! La Marce no ens va explicar massa... tot i el nostre interrogatori, només li vam treure de la seva vida privada, el que si, és que viatjarà a Colòmbia, i jo estic pensant d’acompanyar-la la propera vegada. Els homes ens van fallar i per la Silvana vam fer un brindis, per ella el pare de les criatures i les criatures. Vam pensar també amb la Glòria, i posats a dir... el nom ja ho diu tot!
Surten més protagonistes a les fotografies: l’Eva és una dona sorprenent i polifac
ètica: primer s’encantà amb la màgia dels peus, després va mirar amunt i va veure que dels peus en creixien les persones i va descobrir la infermeria i el cuidar, i amb un petit parèntesi, ara ho fa pel paladar, i si no, mireu que vam sopar! També hi surt qui ens va ajudar a escollir i ens va posar els plats a taula. Des d’aquí felicitats per ell i per les persones de cuina! Va ser un sopar amb tots els ingredients: cuina boníssima, espai súper agradable, la companyia complerta: per la gresca i el treball, i si no, mireu les cares i els manuscrits, espero la Sílvia els guardi, quan siguem premis Nobel tindran més valor si cal!
Aquest any el pica-pica de l’Escola ha estat especial. Tot i que no hi ha hagut massa sarau, ni teatre ni altres arts escèniques, si unes poesies han engalanat les portes dels despatxos i la protagonista especial: la companya i professora: Júlia Lopez que passa a ser professora emèrita. Veureu que hi ha fotografies que semblen mal emmarcades... és que pretenia fotografiar-la amb la placa de Virginia Henderson i imagino no cal dir el perquè...
De moment unes fotografies, podeu posar comentaris!
Una làmpada! Un regal pel professorat emèrit, de l’artista professora d’infermeria i el record amb la nostra història professional a un record per la historia personal.
Una Júlia emocionada intenta parlar, però la veu no li surt de la gola, ha parlat des de que és al mon, ha parlat a l’escola, ha parlat després en petits grups, però és massa pretendre parlar envoltada de tanta emoció!
Un Govern amb vocació social i d’esquerres, vermell, verd i lila. Govern, si, i poder? Ah! Això és més difícil. I resulta que els diferents lobbis, els diferents grups de pressió no se’ls vota, però sí exerceixen el poder i controlen els mitjans de comunicació i amb ells les opinions, els discursos de cafè i ascensor.
Per tant i sense passar-nos de triomfalismes si descriure el que s’ha fet, i sobretot això! Dir-ho i repetir-ho, des de dins la coalició, més informació i coordinació a tots els nivells; i de portes enfora també, explicar el que es fa, descriure les accions de govern, les lleis en la totalitat, sobretot pel que fa a l’esperit, i defugir dels titulars fàcils i dels punts febles que utilitza la dreta per desacreditar l’acció de govern.
Així doncs a seguir treballant, com esquerra social que som, omplint de política els diferents àmbits en els que ens movem, militem, treballem, vivim... acompanyant-nos , evitant allò de la solitud dels qui prenen decisions, però que ells sàpiguen també què s’hi juga, qui i com s’hi juga a les fàbriques, a les oficines, al camp, a les aules, a l’administració i a la privada...
Un matí de dissabte dedicat al diàleg, la comunicació, la reflexió, i la REVOLUCIÓ? ON L’HEM DEIXAT?
Diferents moments, diferents espais, i potser si, podriem haver triat un espai públic? possiblement la diferència també està en aquests gestos, aquesta manera de fer i de ser.
El públic atén, després aplaudiments.
Des d’una mirada del Dret ens proposen canvis que es presenten com pràctics i assumibles. L’educació superior, és a dir la Universitat, és un exponent més de la societat, per la qual cosa no s’escapa de les urpes del patriarcat... qui s’estranya que hi hagi tan poques rectores? Qui s’estranya que hi hagi més noies a les aules universitàries, però que als cinc anys, per exemple, d’acabar l’ensenyament, son els homes els més ben situats i pagats?
Alguna cosa caldrà fer, i Nicola Dandridge ens ha vingut a explicar com s’ho fan al Regne Unit... explicar-ho tot seria feixuc, a més aviat ho penjaran a la web, algunes coses només de les seves recomanacions: començar des del bressol, evitar la reproducció dels estereotips, afavorir actituds inclusives, canviar tendències en les segregacions horitzontals. Participació i visibilització de la situació per afavorir els canvis. Cercar models femenins a àmbits masculinitzats, tutoritzar al professorat nou.
És obvi que ha de ser un pla institucional que ha de ser liderat des de dalt, amb polítiques clares, transparents i públiques. La democràcia del sistema ha d’estar garantida. Protegir i donar suport a les dones en la maternitat.
A Manchester han treballat la qüestió de gènere unida a altres desigualtats associades a discriminacions evidents: la raça, les discapacitats, la religió, les diferències opcions sexuals i l’edat. Us diré que m’ha fet una sensació rara aquesta organització, m’he imaginat quan es pretén ser políticament correcte i a les taules rodones posen un de cada... la dona, l’invident, el lisiat, la negra, i si es dona/negra/lisiada?... baja! Que he pensat en quotes, i aquí no es parla de quotes sinó d’ocupar llocs pels quals s’està preparada! Però que els homes han pres com si fossin seus. També les quotes son de justícia, però ho venen com si no ho fos!
Quin embolic! Múltiples discriminacions, múltiples accions, totes surten del mateix sac, potser caldrà fer-ho també a la nostra universitat, i aconseguirem fer prevenció dels riscos psicosocials? Com els podem encabir aquí? Segur que se’ns ocorre.
