testimoni -lliure- de Mercè Domènech (Portbou 2004)

Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit, fins que quedava exaust, fins que li mancava l'energia fins i tot per plorar, ella l'acaronava i l'escalfava com podia amb el seu cos malmès per la gana, el sofriment i el dolor. En sortir el sol el tapava amb la sorra calenta, d'ell només se'n veia el cap, les mantes eren molles de la pluja de febrer. La manta, és a dir la sorra, va esdevenir també tomba, i jo, estant embarassada ho vivia en carn pròpia... què serà del meu nadó? però la sort va estar de la nostra part, Elisabet Eidenbenz ja estava treballant perquè les mares parísim en condicions, i quan va arribar al mon el meu fill a la Maternitat d'Elna, i jo l'escalfava i l'embolcallava amb els meus braços... unes llàgrimes em brollaren dels ulls i del cor, ningú més que jo sabia per què i per qui era el meu homenatge! ell era el meu i el seu fill!