Nicola Dandridge a la Universitat de Barcelona
Elena Lauroba, Màius Rubiralta i Nicola Dandridge a la taula.
El públic atén, després aplaudiments.
Des d’una mirada del Dret ens proposen canvis que es presenten com pràctics i assumibles. L’educació superior, és a dir la Universitat, és un exponent més de la societat, per la qual cosa no s’escapa de les urpes del patriarcat... qui s’estranya que hi hagi tan poques rectores? Qui s’estranya que hi hagi més noies a les aules universitàries, però que als cinc anys, per exemple, d’acabar l’ensenyament, son els homes els més ben situats i pagats?
Alguna cosa caldrà fer, i Nicola Dandridge ens ha vingut a explicar com s’ho fan al Regne Unit... explicar-ho tot seria feixuc, a més aviat ho penjaran a la web, algunes coses només de les seves recomanacions: començar des del bressol, evitar la reproducció dels estereotips, afavorir actituds inclusives, canviar tendències en les segregacions horitzontals. Participació i visibilització de la situació per afavorir els canvis. Cercar models femenins a àmbits masculinitzats, tutoritzar al professorat nou.
És obvi que ha de ser un pla institucional que ha de ser liderat des de dalt, amb polítiques clares, transparents i públiques. La democràcia del sistema ha d’estar garantida. Protegir i donar suport a les dones en la maternitat.
A Manchester han treballat la qüestió de gènere unida a altres desigualtats associades a discriminacions evidents: la raça, les discapacitats, la religió, les diferències opcions sexuals i l’edat. Us diré que m’ha fet una sensació rara aquesta organització, m’he imaginat quan es pretén ser políticament correcte i a les taules rodones posen un de cada... la dona, l’invident, el lisiat, la negra, i si es dona/negra/lisiada?... baja! Que he pensat en quotes, i aquí no es parla de quotes sinó d’ocupar llocs pels quals s’està preparada! Però que els homes han pres com si fossin seus. També les quotes son de justícia, però ho venen com si no ho fos!
Quin embolic! Múltiples discriminacions, múltiples accions, totes surten del mateix sac, potser caldrà fer-ho també a la nostra universitat, i aconseguirem fer prevenció dels riscos psicosocials? Com els podem encabir aquí? Segur que se’ns ocorre.
El públic atén, després aplaudiments.
Des d’una mirada del Dret ens proposen canvis que es presenten com pràctics i assumibles. L’educació superior, és a dir la Universitat, és un exponent més de la societat, per la qual cosa no s’escapa de les urpes del patriarcat... qui s’estranya que hi hagi tan poques rectores? Qui s’estranya que hi hagi més noies a les aules universitàries, però que als cinc anys, per exemple, d’acabar l’ensenyament, son els homes els més ben situats i pagats?
Alguna cosa caldrà fer, i Nicola Dandridge ens ha vingut a explicar com s’ho fan al Regne Unit... explicar-ho tot seria feixuc, a més aviat ho penjaran a la web, algunes coses només de les seves recomanacions: començar des del bressol, evitar la reproducció dels estereotips, afavorir actituds inclusives, canviar tendències en les segregacions horitzontals. Participació i visibilització de la situació per afavorir els canvis. Cercar models femenins a àmbits masculinitzats, tutoritzar al professorat nou.
És obvi que ha de ser un pla institucional que ha de ser liderat des de dalt, amb polítiques clares, transparents i públiques. La democràcia del sistema ha d’estar garantida. Protegir i donar suport a les dones en la maternitat.
A Manchester han treballat la qüestió de gènere unida a altres desigualtats associades a discriminacions evidents: la raça, les discapacitats, la religió, les diferències opcions sexuals i l’edat. Us diré que m’ha fet una sensació rara aquesta organització, m’he imaginat quan es pretén ser políticament correcte i a les taules rodones posen un de cada... la dona, l’invident, el lisiat, la negra, i si es dona/negra/lisiada?... baja! Que he pensat en quotes, i aquí no es parla de quotes sinó d’ocupar llocs pels quals s’està preparada! Però que els homes han pres com si fossin seus. També les quotes son de justícia, però ho venen com si no ho fos!
Quin embolic! Múltiples discriminacions, múltiples accions, totes surten del mateix sac, potser caldrà fer-ho també a la nostra universitat, i aconseguirem fer prevenció dels riscos psicosocials? Com els podem encabir aquí? Segur que se’ns ocorre.
Preparant i recollint, manifestant i mobilitzant! Està que ni preparat pel reportatge. El mateix escenari que la cavalcata dels reis de l'Orient, i com paradoxa, al costat d'una estació de RENFE o de TEN/FE -nou eslògan- infravalorada i infrautilitzada, ara i des de que la van restaurar. Per què tans diners? I RODALIES?
memòria de trenetes i genolls pelats
Hola! no està mal per tenir com a tripode una copa del revés. No ve d'un pam, no ve d'un pam!
Si és ven fresca i eixerida, si, que si, que si, que ve d'un pam!
No està mal, en temps que les empreses preparen els seus “soparsrollo d’aguantajefes” unes ex de les carmelites, ex genolls vermells del fred de l’hivern, ex aterrades de les misèries del franquisme i la religió juntes. Us diré que vaig tenir els meus dubtes quan la Montse em va dir de venir, tot i que no tinc consciència clarivident com l’Artero, que dèiem abans, tenia les pors de veure què havíem esdevingut d’aquella educació castradora.
Tampoc voldria ser molt dura, dura per les dones que estaven allà dins, fent i reproduint el franquisme, el patriarcat; sent ens que permetien i reproduïen la dictadura, però potser també filles del moment. La meva crítica aniria més enllà al sistema, als seus braços, les seves urpes...
I ara que es parla de la memòria històrica, tant temps que ha costat de parlar de les repressions, de l’exili, seria el moment de parlar d’aquest dolor? D’aquesta tortura, potser més petita, més quotidiana, però que tant mal ha fet a qui l’ha viscut i ha hagut de trampejar sempre?
I segueixo pensant, tres infermeres i una metge pediatra, una que es mou entre instruments musicals i una altra entre llibres i dibuixos. Una més en capella –je- apunt de llegir la tesi doctoral, l’altra que passa del creuer a l’hotel de cinc estrelles... i em deixo qui segueix en l’educació! Voldria recordar també tots els noms, i pensant com que es repeteixen: Montse, Montse i Montse, M. Carmen i Carmina, Dolors –i jo volent posar cara a la Dolors, en posar-me al llit vaig dir... clar! Era la Dolores! I espero no errar: M. Rosa i Cazorla...
Seguirem escrivint si us sembla, ara encara tinc els ulls enganxats!
aqui amb Edgar Morin
Edgar Morin, o el paradigma de la complexitat! i com que ens agrada el repte vam agafar el seu llibre sobre els set sabers de l'educació i el vam estudiar de manera complexa, cercant així mateix, el discurs i diàleg complexa, no només el missatge
Un dia amb Jean Watson
I no penseu que això que cel-lebrem porta dos dies... comencem amb unes imatges per la història:
Watson ens parla dels sentiments que hi posem en el cuidar, de quina manera es prepara, abans de l'acte del cuidar, cada acció, per cada persona, i de quina manera l'estar atent als missatges t'ajuden com professional, per donar resposta adequada a la situació, per atendre als valors i als sentiments que es posa en la relació. La responsabilitat i el compromís és professional i personal i es concreta en la relació persona/persona. En aquest sentit els registres esdevenen més globals, com moments cuidatius, una vessant del dia a dia i una vessant més complexa que contempla aspectes de la qualitat de la relació i del "caring".
enhorabona!
MASTER BOLONIA, EN CASTELLÀ, DIUEN:
“QUIEN LA SIGUE LA CONSIGUE” I TOT I QUE ENCARA NO HO TENIM, LA VERITAT ÉS QUE HEM FET UN PAS MES.
FELICITEM-NOS!
I ARA RECORDO EL PROFESSOR TONI SANS QUE ENS VA DONAR INVESTIGACIÓ QUANTITATIVA I ENS DEIA AMB LA BOCA
PETITA QUE ERA UN BRINDIS AL SOL…
DONCS AIXÒ! ARA QUEDA PENDENT LA COPA DE CAVA A LA LLUM DE LA LLUNA!
CANCIÓN
Si mi voz muriera en tierra/
Llevadla a nivel del mar. /
Y dejadla en la ribera/
Llevadla a nivel del mar/
Y nombradla capitana/
De un blanco bajel de guerra/
¡OH mi voz condecorada/
Con la insignia marinera/
Sobre el corazón un ancla/
Y sobre el ancla una estrella/
Y sobre la estrella el viento/
Y sobre el viento la vela!
Rafael Alberti
Pero se olvidan que el mar/
No es esa ola que acaba/
Sino la que va a empezar/
25 de novembre, per començar
Un any més ens hem hagut d’aplegar tal dia com avui: masses dones, masses! una de sola en seria massa i 11 a Catalunya amb el que va d’any... i fins quan la violència contra les dones? Fins quan aquest sistema que puny a l’essència de la vida? i avui ja en son 12, com m'agradaria perdre l'hàbit i el el sentit de la suma!
testimoni -lliure- de Mercè Domènech (Portbou 2004)
Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit, fins que quedava exaust, fins que li mancava l'energia fins i tot per plorar, ella l'acaronava i l'escalfava com podia amb el seu cos malmès per la gana, el sofriment i el dolor. En sortir el sol el tapava amb la sorra calenta, d'ell només se'n veia el cap, les mantes eren molles de la pluja de febrer. La manta, és a dir la sorra, va esdevenir també tomba, i jo, estant embarassada ho vivia en carn pròpia... què serà del meu nadó? però la sort va estar de la nostra part, Elisabet Eidenbenz ja estava treballant perquè les mares parísim en condicions, i quan va arribar al mon el meu fill a la Maternitat d'Elna, i jo l'escalfava i l'embolcallava amb els meus braços... unes llàgrimes em brollaren dels ulls i del cor, ningú més que jo sabia per què i per qui era el meu homenatge! ell era el meu i el seu fill!
Muntanyes del Canigó… com dèia el poeta
Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;
mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.
M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.
Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.
- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.
fotos de fotos...
Més imatges, unes de com funcionava la Maternitat, m’agrada tant veure el paper de les infermeres! De vegades, massa sovint, veig que poc sortim quan hi ha conflictes, quan cal dir la nostra, quan cal posicionament i compromís social i polític.
Sovint pensem que estem molt avançades, que si la tecnologia, que si a la Universitat... i resulta que als anys 40 si que hi havia compromís i solidaritat! Mireu quina edat té la petita infermera que porta a coll un menut... no és massa més alta ella!
La veu: parlada i escrita...
La paraula ens recorda com una noia viu el seu 15è aniversari a un camp dels voltants. No oblidarà la força i l'energia de les dones presoneres en la defensa dels seus drets i en la cerca de la veritat. Un home havia estat apallissat al costat, a l'altra banda de les seves reixes, a unes altres alambrades... els guardes pretenen enganyar-les, elles i les criatures s'amotinen, una i altra vegada, mes l'amenaça de que siguin bombardejades des del mar, acabarà amb la protesta.
Nosaltres també volem escriure un missatge al llibre, unes infermeres, unes estudiants! el testimoni parlat i escrit.
imatges i personatges...
L’alcalde i un fill de la maternitat, cadascú en el seu paper, ens posa la pell de gallina el senyor, amb les seves barbes canoses i les ulleres grosses... no té inconvenient d’emocionar-se i emocionar-nos: ha treballat per organitzar una exposició, les obres donades i relacionades amb la Maternitat contribuiran a pagar el que suposa mantenir la memòria i utilitzar l’espai per que sigui també el segle XXI referent de solidaritat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)